Interseccions de buit i so a l'art quàntic
En l'obra de Grazia Santarpia, cada creació s'erigeix com un paisatge sonor, una afirmació visual de les vibracions que permeabilitzen la realitat.
A través d'un llenguatge compost de corbes i tonalitats, l'artista revela la interconnexió entre matèria i consciència, posant de manifest que els àtoms i els quarks, presents tant en una mà com en una roca, no són entitats separades, sinó notes d'una única simfonia còsmica.
Aquests elements, que vibren a freqüències diferents, ens conviden a reconèixer la música silenciosa del món que ens envolta.
La cal·ligrafia japonesa, amb el seu respecte pel “buit” com a no-buit, guia l'enfocament de Santarpia, on cada traç és un signe de presència i absència, un diàleg entre allò visible i allò invisible.
En aquest diàleg s'insereixen les reflexions de poetes com Paul Celan, qui, als seus versos, explora el buit com una dimensió d'aïllament i, alhora, de profunda bellesa.
L'artista s'inspira en pensadors com Lao-Tze, que ens recorda que el buit no és mera absència, sinó un potencial de creació, un llenç sobre el qual es pot pintar la realitat.
Les experiències de soledat i disfunció, de les quals Santarpia es nodreix, evoquen el ressò de Virginia Woolf, qui en els escrits sovint indaga la condició humana d'aïllament, com una atmosfera que pot generar tant ansietat com inspiració.
El seu art sorgeix com un microscopi quàntic, revelant els estats de la matèria natural i convidant l'espectador a explorar un regne de possibilitats infinites.
Marius Schneider afirmava que la música és la manifestació del que no és visible; de manera similar, l'art de Santarpia actua com un portal cap a una dimensió en què el concepte de buit es transforma en un terreny fèrtil per a la reflexió i la creativitat.
